Democràcia de paper (de fumar)

I la saga continua: Inquisició, censura franquista, Tribunal Constitucional... I n'hi ha que encara riuen quan senten allò de “canviar-ho tot perquè tot seguís igual”. Riuen, supòs, per no plorar. Canvia l'assassí, però no la víctima.

Espanya encara no coneix el significat de la paraula democràcia, ni pareix tenir-ne la més mínima intenció. Per què necessitam el poble si tenim la Constitució, encara ara es demanen neguitosos pseudopolítics espanyols. S'escuden en la àmplia aprovació popular que tengué... l'any 1978!! No crec que sigui necessari explicar que, 32 anys després, cada vegada hi ha manco gent que la votà, simplement per escrupuloses raons biològiques.

Quan sent polítics com Fraga o Aznar permetre's el luxe de donar lliçons de democràcia, primer em venen les rialles, després, gotes de suor freda. I és que en qualsevol altre país, Fraga hauria estat jutjat i condemnat, i Aznar... s'hauria mogut dins l'ostracisme més mediocre. ¡Esto es España! Em recorda una inquietant veu interior, i per fi, ho comprenc tot.

Temps ençà l'independentisme cercava arguments en raons històriques, econòmiques o culturals. Ara mateix es tracta d'una simple qüestió de supervivència. La frase “independència o mort” mai abans havia tengut tant de sentit.

La sentència del TC condemna a Espanya i a ningú més. Ha mort el mirall trencat de l'autonomisme i la plurinacionalitat, la il·lusió, mai concretada, d'un ingenu federalisme. No hi haurà més víctimes que la pròpia Espanya, que, com aquell qui prem el botó de l'autodestrucció, ha decidit immolar-se en pro d'un integrisme ¿patriòtic?, al més pur estil jihadista.

Sabem, ara (abans només ho suposàvem), que el que digui el poble en aquest -país? Nooo! Deixa-m'ho en estat- té manco importància que el veredicte d'un parell de pseudojutges que són on són per la gràcia i il·luminació d'uns partits polítics que diuen representar allò que venen al millor postor. Ells seguiran en la seva (sub) normalitat democràtica, nosaltres ens haurem de conformar en seguir en la més normal radicalitat.

I com qui no vol la cosa, l'ànima mallorquina seguirà impertorbable, resistirà estoica, idò no ens ve d'una més. No serà per aquesta, que vos aixecareu mallorquins. I es que aquí, el darrer que gosà dir res era un tal Joanot Colom.