L'imaginari cavernícola espanyol té per costum assenyalar als ciutadans de les nostres contrades amb tòpics que circumvalen des de l'humor absurd cap a l'odi més inconfessable. Una de les parides més recurrents és la que ens acusa de fer apologia del victimisme. Deixant de banda el debat sobre les diferències conceptuals entre fer-se la víctima i ser-ho, potser hauriem de tenir més present que massa aviat ens penjam el cartell de víctima i, òbviament oblidant qui se'l mereix degudament. Tant tòpic d'un com a realitat per als altres.
Els esdeveniments que en els últims temps es donen a l'altra banda del Mediterrani deixen en evidència dues coses tan antigues com denunciables. La primera no és altra que l'etnocentrisme europeu que, lluny de diluir-se en l'entramat ecocapitalista de la Unió Europea, reviu cada vegada que la inèrcia històrica deixa en evidència llurs líders. Això és el que s'ha comprovat amb les airades protestes i denúncies contra la repressió de Gaddafi a les revoltes populars. Com si l'angelet fos nat d'ahir...
S'han estorbat quaranta anyets a adonar-se que Gaddafi era quelcom més que el simpàtic índigena sahrauí. Això no ha estat cap obstacle per, mentre esbrinaven qui putes era realment, establir la diplomàcia de benzinera i condescendència. Car el líders europeus s'han trobat en el punt d'escollir entre la democràcia aliena o el benefici propi.
Significa això, idò, que hem arribat a tal extrem en que el sistema capitalista només es sostenible en un règim dictatorial i absolut? L'experiència ens diu que tal situació és tan tangible com propera. No obstant això, fàcilment podem arribar a la conclusió que el neoliberalisme necessita de l'autoritarisme per mantenir l'únic avantatge que genera, el benefici econòmic. Necessita d'un autoritarisme que no pot ser de cap de les maneres autòcton.
Europa és i es manté com a tal gràcies a la dependència que les democràcies tenen de les dictadures. És l'eterna lluita entre el pa i la moral. La moral democràtica, com si fos un dogma ecumènic, condemna altra forma de govern que no sigui la propugnada per la seva pròpia norma. Però els europeus sempre ens hem estimat més condemnar les desgràcies dictatorials alienes amb la panxa plena. Una panxa que de cada vegada costa més d'omplir.
I què si ara cau Gaddafi? I què si condemnen i rebutgen el genocidi del seu propi poble? No seguirà l'exemplar Europa democràtica relacionant-se i comercialitzant amb Xina, Àrabia Saudita, Rússia o una més de les autocràcies caucàsiques? Que es quedin tranquils els potencials revolucionaris d'aquests països, idò Europa no farà cas de llurs demandes fins a tenir el gavatx ple i, encara així, quan haguem pres una decisió unànime ja no serem nosaltres els qui estarem en la posició de donar lliçons de bon govern.
Avui dia, en el món occidental, vivim una dictadura un poc més bona de dur que la que s'estila per Líbia, la dictadura de la imatge. Els polítics en són grans experts. Per això s'entén ara l'afany europeista per eliminar el patètic moment històric que suposa l'affair secular entre l'Europa democràtica i la Líbia dictatorial. Sobta idò, veure com José Bono, president del parlament espanyol i John Wayne hispànic, seguit de la típica camarilla cortesana del segle XXI, desembarca a Guinea Equatorial per discutir sobre pau i amor amb llur cap d'estat, Teodor Obiang, un altre santet, que, a part de genocida, podriem considerar racista, ja que gairebé la totalitat de les seves víctimes eren, curiosament, negres.
La diferència entre Líbia i Guinea Equatorial és exclusivament una revolució. El dia que aquesta diferència es dissipi José Bono segurament parlarà de... del seu pare falangista, per exemple.
