Vini, vidi i m'entorni

Al més pur estil de les estrelles de rock, sa santedad el papa de tots els catòlics, conclogué a Barcelona una mini gira que el dugué a recórrer les Espanyes de punta a punta. Després d'una breu parada a Santiago de Compostel·la, on el pontífex s'assegurà que les relíquies de l'apòstol resten segures de les “escomeses roges”, el papa comparagué a la capital catalana per donar el vistiplau ecumènic a l'obra (o les obres) de la Sagrada Família.

No en va, no fou una visita sorpresa. Sembla ser que tot plegat es venia preparant fa temps. Que ningú es faci el sorprès, idò, quan, fins i tot els que presumeixen de laïcs, han fet fues i grapades per estendre una catifa vermella per allà on el líder religiós havia de posar un peu.

Deixant de banda el simple fet de la visita, al voltant d'aquesta, es produeixen debats i conxorxes que naveguen des d'alló més terrenal fins a terrenys sospitosament espirituals. Per una banda, trobam els qui bramen per la despesa econòmica que les autoritats s'han dignat a posar al servei d'una celebració catòlica. Déu sap que no els hi falta raó. Les queixes es deuen al dubtós criteri en que les institucions públiques administren els doblers de tots.

Per altra banda hi ha qui hi veu un problema de moralitat. Tot s'ha de dir: escarrufa veure com el moralisme ha abandonat qui d'ell en feia bandera. Homosexuals, abortistes, ateus i demés heretges han posat el crit al cel en veure com es posaven totes les facilitats a aquell que representa el perquè de llur clandestinització, persecussió i criminalització secular. El més curiós de tot és contemplar com unes institucions que han fet seves, en certa manera, les reivindicacions d'aquests col·lectius abandonen qualsevol ideal en pro d'unes expectatives econòmiques, que de fet, no s'han complert.

A pesar de tots els entrebancs i protestes, el papa, i tot el seu seguit, va venir.

Fa uns dies, en un acte de masoquisme inexplicable, vaig connectar amb un canal de televisió que es fa dir Intereconomia. En un delirant i tremebund debat sobre immigració, el presentador va introduir el convidat estrella de la nit, ni més ni manco, que Josep Anglada, un demòcrata de tota la vida, que amb una cantarella un tant irritant, exposava la seva particular “solució final” envers el tema de debat. En un moment d'apogeu ideològic, el führer vigatà es queixà del retràs cultural que la societat musulmana portava respecte del que ell anomenà la “societat cristiana”, referint-se a la nostra, és clar.

No serà, senyor Anglada, que si hem avançat més, probablament deu ser perquè hem anat abandonant allò que els musulmans encara prediquen? No serà la pèrdua progressiva d'influència del catolicisme el que ha permès l'evolució i el progrés de la nostra societat? Massa casualitat si més no.

La esfereïdora escena que vaig contemplar em va revenir al cap, en un màcabre dejavú, quan, semi escoltant el sermó del papa, aquest va començar a parlar de “la importància i validesa del cristianisme en el segle XXI” al mateix temps que comparava la “laïcització actual d'Espanya” amb l'anticlericalisme durant la Guerra Civil. La mateixa guerra en que l'Esglèsia optà per mantenir una actitud compromesa amb la democràcia i la llibertat... “Xist!”, que diria un.

La religió, a dia d'avui, s'ha convertit en un showbusiness un tant car. Els dogmes cristians (i d'altres religions) es basen en narracions, històries i fets que, des d'una perspectiva científica són falsos i erronis. Per tant, s'hauria de començar a replantejar la subvenció i patrocini d'allò que atempta contra la realitat i que, des de molts enfocaments, convida a la ignorància. Els valors i preceptes cristians són només això, valors, que ens hauriem d'anar acostumant a mostrar en privat.

No es pot considerar acceptable la hipocresia d'una Esglèsia que s'irrita davant el que considera un genocidi, l'avortament, i per contra, predica l'abstinència com a remei al SIDA i el rebuig als preservatius a Àfrica. No podem acceptar, com a societat vindicada, acollir amb les mans obertes el darrer monarca absolut d'Europa, representant de la religió que va avalar i beneir les dictadures de Hitler, Franco, Mussolini o Pinochet. Simplement no ens ho podem permetre, ni econòmica ni socialment.

Mallorquins de Mallorca

He de dir que sempre m'ha sorprès el com i el perquè de la meva identitat insular. Més que la meva pròpia, les de l'estranya manera que tenen de viure-ho les persones que, amb major o menor mesura, m'enrevolten. Això són, els mallorquins.

Hom no pot negar la peculiar idiosincràsia dels individus que habiten en aquesta illa, si més no, resulta un tant desconcertant comprovar com, a diferència d'altres indrets, som únicament nosaltres mateixos els que ens adonem de la nostra raresa. El fet que la mallorquina forma de vida no sigui tan sols identificada com a tal, deixa molt a dir del paper que ens ha tocat protagonitzar.

Possiblement seria, en certa madera immadur, culpar del despropòsit als nostres veïnats, als que podriem acusar d'egòlatres o etnocentristes. Tanmateix, no seria el cas. És la mateixa “mallorquinitat” la que ens imposa el claustre insular. I és aquí on rau el problema, en la promoció de Mallorca, però en la dels mallorquins.

L'ànima mallorquina ha absorbit sense gran dificultat l'essència del tòpic que temps ençà atribiuren als xuetes. Vendria a ser el gen mallorquí, aquell que ens fa néixer amb els calçons, més o manco, a l'altura dels turmells. La nostra manera d'entendre el món adesiara ens impedeix veure'l.

Si no som conscients del que som, hem estat o serem, ni molt manco en seriem de conscients de les conseqüències que la nostra peculiaritat identitària ens pot comportar. Això és, balearització, espoli fiscal, massacre cultural i lingüística, seguit d'un llarg etcètera.

Amb l'arribada del turisme i de l'economia de mercat, hom podia entreveure que la mentalitat mallorquina es podria obrir al món, al cosmopolitisme... No obstant, amb el temps ens adonarem que l'únic que havíem obert eren les butxaques, i fins i tot, qualque pic la cremallera.

Hi ha qui només veu el problema en un sentit estrictament econòmic, quan jo el que hi veig és una falta de dignitat i d'orgull propi que escarrufa, una manca de sentit col·lectiu, de pertinença a un mateix grup que, encara que molt heterogeni, és en el que ens ha tocat viure.

Resulta certament ofensiu als sentits, la poca autoestima envers nosaltres mateixos, envers la nostra terra i la cultura que ens és pròpia. I és que tot té un preu a l'illa de la calma.

Democràcia de paper (de fumar)

I la saga continua: Inquisició, censura franquista, Tribunal Constitucional... I n'hi ha que encara riuen quan senten allò de “canviar-ho tot perquè tot seguís igual”. Riuen, supòs, per no plorar. Canvia l'assassí, però no la víctima.

Espanya encara no coneix el significat de la paraula democràcia, ni pareix tenir-ne la més mínima intenció. Per què necessitam el poble si tenim la Constitució, encara ara es demanen neguitosos pseudopolítics espanyols. S'escuden en la àmplia aprovació popular que tengué... l'any 1978!! No crec que sigui necessari explicar que, 32 anys després, cada vegada hi ha manco gent que la votà, simplement per escrupuloses raons biològiques.

Quan sent polítics com Fraga o Aznar permetre's el luxe de donar lliçons de democràcia, primer em venen les rialles, després, gotes de suor freda. I és que en qualsevol altre país, Fraga hauria estat jutjat i condemnat, i Aznar... s'hauria mogut dins l'ostracisme més mediocre. ¡Esto es España! Em recorda una inquietant veu interior, i per fi, ho comprenc tot.

Temps ençà l'independentisme cercava arguments en raons històriques, econòmiques o culturals. Ara mateix es tracta d'una simple qüestió de supervivència. La frase “independència o mort” mai abans havia tengut tant de sentit.

La sentència del TC condemna a Espanya i a ningú més. Ha mort el mirall trencat de l'autonomisme i la plurinacionalitat, la il·lusió, mai concretada, d'un ingenu federalisme. No hi haurà més víctimes que la pròpia Espanya, que, com aquell qui prem el botó de l'autodestrucció, ha decidit immolar-se en pro d'un integrisme ¿patriòtic?, al més pur estil jihadista.

Sabem, ara (abans només ho suposàvem), que el que digui el poble en aquest -país? Nooo! Deixa-m'ho en estat- té manco importància que el veredicte d'un parell de pseudojutges que són on són per la gràcia i il·luminació d'uns partits polítics que diuen representar allò que venen al millor postor. Ells seguiran en la seva (sub) normalitat democràtica, nosaltres ens haurem de conformar en seguir en la més normal radicalitat.

I com qui no vol la cosa, l'ànima mallorquina seguirà impertorbable, resistirà estoica, idò no ens ve d'una més. No serà per aquesta, que vos aixecareu mallorquins. I es que aquí, el darrer que gosà dir res era un tal Joanot Colom.

Eduardo Inda o el sensacionalisme esportiu

Onsevulla que hom cerqui la més mínima i insignificant informació esportiva, sigui quin sigui el mitjà amb que es difon, es trobarà amb que el sensacionalisme, ha devorat qualsevol reducte d'imparcialitat o coherència que hagués pogut resistir la pitjor epidèmia que el periodisme es podia permetre.

Vagi per endavant que la greu malaltia que sembla patir el periodisme esportiu en aquest ¿país? és perfectament extensible a la globalitat comunicativa. No obstant, pel seu gran esforç i contribució a l'assassinat de la noticia, hem de felicitar, malgrat ens costi, al senyor Eduardo Inda.

Aquest avantatjat deixeble del "mestre" Pedro J. Ramírez, pot "presumir" en la seva carrera d'haver aconseguit ser, entre d'altres, director de El Mundo Baleares, o, com no podia ser d'una altra manera, director del diari Marca. Tot això després d'una intensa carrera en que el seu esforç i tenacitat l'han duit a les més altes esferes del pseudoperiodisme espanyol. Tanmateix, la merda, per molt que costi cagar-la, al cap i a la fi, acaba per ser merda i res pus.

Després de l'intent de proclamació del IV Reich, amb capital a Son Servera, Inda fou cridat a files a la capital del reialme. M'agradaria conèixer el tio que li digué dir "necessitam gent com tu". I arribats a aquest punt, com qui no vol la cosa, el posen al capdavant del diari de més tirada de tot l'estat espanyol, el diari Marca.

Ja no em xoca llegir un diari que tengui predilecció per un determinat club de futbol, o per una ideologia política, és més, ja em resulta d'una normalitat que escarrufa. I és que, com n'Eduardo, ja no en queden, o si. I amb això que comença la seva gestió.

Si al gust per la premsa groga li sumam un amor incondicional cap a Cristiano Ronaldo i les lletres grosses, la combinació pot resultar explosiva. Cada dia el periòdic ens sorprèn amb el seu periodisme d'investigació, capaç de publicar exclusives d'abast mundial, com quants abdominals fa en Cristiano cada dia, de quina talla duu els calçons blancs o si té feta la circumcisió. Per a Inda, Cristiano és per al madridisme el que és el papa per al cristianisme. Déu té una constructora.

Hom diu dels madrilenys que són, si més no, estirats. Prejudicis al cap i a la fi. Inda, no obstant pareix convençut en demostrar-ho, i, per això ha convertit el diari que dirigeix en la millor arma per motivar als rivals del seu Real. Una portada en vísperes de la tornada d'octaus de final de la Copa d'Europa, on surt Sergio Ramos dient que guanyaran 3-0, a mi, com a mínim, em motiva.

El límit del periodisme esportiu a.I. (abans d'Inda) s'havia posat en riure's del rival quan perd. Però el Messies és aquí per il·luminar-nos. Les conspiracions que la seva ment es capaç d'imaginar i plasmar en el paper són dignes de... només em ve al cap en Pedro J.

La capacitat dels fills d'El Mundo (expressió sense dobles sentits de cap tipus) per propiciar minis guerres civils, és, com a mínim, preocupant.