He arribat a la conclusió que la preocupació o l'interés pel que passa en aquest petit racó de món en el que vivim, no em provoca altra cosa que no sigui enuig, frustració o desengany. L'aïllament total se m'il·lumina al meu davant com l'única alternativa possible a la irracionalitat que sembla imperar onsevulla que posi la mirada. No en va, el desig d'"aïllament" és el que fa temps que reivindic, encara que en el meu primer esborrany il·lusori el m'imaginava més aviat col·lectiu.
Sigui com sigui, l'Espanya sempiterna aconsegueix un efecte en mi que ja altra cosa provoca. Això és, l'estupefacció davant cada nou vòmit que ens tira al damunt. Els habitants de la metròpoli, amb la col·laboració d'alguns colons nostrats, són els únics capaços de generar una nova que em sorprengui i, el que més por em fa de tot plegat és la sorpresa que supera l'anterior.
Aquest continu de sorpreses dia rera dia, no fa més que convertir en normalitat el que ahir era sorpresa. És aquí on rau el perill i l'involució, en el trasllat dels criteris de què és allò denunciable i allò encomiable. Aquest estrany fenomen es dóna en tots els àmbits de la vida social, però quan s'incrusta en el pensament polític genera la situació actual. D'aquesta manera hom pot pensar que els partits polítics, sobretot els originàris de la meseta, resten fermats entre si per un cordó. Quan qualcú estira d'un extrem no fa més que arrossegar els demés amb ell.
Retornant a la normalitat de les aberrants sorpreses a les que ens té avesats allò que consentim a anomenar Estat Espanyol, s'ha de dir que és llur llibertat la que ens està fent presos als demés.
Les ànsies d'autogovern de les regions que integren l'autèntica nació espanyola, ja fa més de trenta anys que foren satisfetes, culminant així el seu procés evolutiu. Per a les nacions colonitzades, aquell moment únicament significava l'inici d'un llarg camí. Les aspiracions d'uns acaben allà mateix on comencen les dels altres. Idò bé, ara ens trobam en la situació en que les regions no poden consentir les ànsies d'un marc competencial digne dels que els hem anat pagant un desenvolupament econòmic inqüestionable durant més de tres décades.
L'assumpció d'aquests fet me la va fer veure una de les perles a la que ens té avesats el país en el que consentim viure. Guillermo Fernández Vara, president de la Junta de Extremadura i pes pesant dins la direcció estatal del PSOE, va aconseguir el seu primer orgasme ideològic en afirmar sentir-se "avergonyit" de la recent introducció del català al senat espanyol. No se m'ocurreix per a tal individu altre adjectiu que el que en el seu dia li proferí el senyor Joan Laporta. Vendrà el seu successor en el govern autònomic a demanar perdò per tal desvergonya? Ja no em sorprendràs, Espanya.
Aquest continu de sorpreses dia rera dia, no fa més que convertir en normalitat el que ahir era sorpresa. És aquí on rau el perill i l'involució, en el trasllat dels criteris de què és allò denunciable i allò encomiable. Aquest estrany fenomen es dóna en tots els àmbits de la vida social, però quan s'incrusta en el pensament polític genera la situació actual. D'aquesta manera hom pot pensar que els partits polítics, sobretot els originàris de la meseta, resten fermats entre si per un cordó. Quan qualcú estira d'un extrem no fa més que arrossegar els demés amb ell.
Retornant a la normalitat de les aberrants sorpreses a les que ens té avesats allò que consentim a anomenar Estat Espanyol, s'ha de dir que és llur llibertat la que ens està fent presos als demés.
Les ànsies d'autogovern de les regions que integren l'autèntica nació espanyola, ja fa més de trenta anys que foren satisfetes, culminant així el seu procés evolutiu. Per a les nacions colonitzades, aquell moment únicament significava l'inici d'un llarg camí. Les aspiracions d'uns acaben allà mateix on comencen les dels altres. Idò bé, ara ens trobam en la situació en que les regions no poden consentir les ànsies d'un marc competencial digne dels que els hem anat pagant un desenvolupament econòmic inqüestionable durant més de tres décades.
L'assumpció d'aquests fet me la va fer veure una de les perles a la que ens té avesats el país en el que consentim viure. Guillermo Fernández Vara, president de la Junta de Extremadura i pes pesant dins la direcció estatal del PSOE, va aconseguir el seu primer orgasme ideològic en afirmar sentir-se "avergonyit" de la recent introducció del català al senat espanyol. No se m'ocurreix per a tal individu altre adjectiu que el que en el seu dia li proferí el senyor Joan Laporta. Vendrà el seu successor en el govern autònomic a demanar perdò per tal desvergonya? Ja no em sorprendràs, Espanya.
