Mallorquins de Mallorca

He de dir que sempre m'ha sorprès el com i el perquè de la meva identitat insular. Més que la meva pròpia, les de l'estranya manera que tenen de viure-ho les persones que, amb major o menor mesura, m'enrevolten. Això són, els mallorquins.

Hom no pot negar la peculiar idiosincràsia dels individus que habiten en aquesta illa, si més no, resulta un tant desconcertant comprovar com, a diferència d'altres indrets, som únicament nosaltres mateixos els que ens adonem de la nostra raresa. El fet que la mallorquina forma de vida no sigui tan sols identificada com a tal, deixa molt a dir del paper que ens ha tocat protagonitzar.

Possiblement seria, en certa madera immadur, culpar del despropòsit als nostres veïnats, als que podriem acusar d'egòlatres o etnocentristes. Tanmateix, no seria el cas. És la mateixa “mallorquinitat” la que ens imposa el claustre insular. I és aquí on rau el problema, en la promoció de Mallorca, però en la dels mallorquins.

L'ànima mallorquina ha absorbit sense gran dificultat l'essència del tòpic que temps ençà atribiuren als xuetes. Vendria a ser el gen mallorquí, aquell que ens fa néixer amb els calçons, més o manco, a l'altura dels turmells. La nostra manera d'entendre el món adesiara ens impedeix veure'l.

Si no som conscients del que som, hem estat o serem, ni molt manco en seriem de conscients de les conseqüències que la nostra peculiaritat identitària ens pot comportar. Això és, balearització, espoli fiscal, massacre cultural i lingüística, seguit d'un llarg etcètera.

Amb l'arribada del turisme i de l'economia de mercat, hom podia entreveure que la mentalitat mallorquina es podria obrir al món, al cosmopolitisme... No obstant, amb el temps ens adonarem que l'únic que havíem obert eren les butxaques, i fins i tot, qualque pic la cremallera.

Hi ha qui només veu el problema en un sentit estrictament econòmic, quan jo el que hi veig és una falta de dignitat i d'orgull propi que escarrufa, una manca de sentit col·lectiu, de pertinença a un mateix grup que, encara que molt heterogeni, és en el que ens ha tocat viure.

Resulta certament ofensiu als sentits, la poca autoestima envers nosaltres mateixos, envers la nostra terra i la cultura que ens és pròpia. I és que tot té un preu a l'illa de la calma.

Democràcia de paper (de fumar)

I la saga continua: Inquisició, censura franquista, Tribunal Constitucional... I n'hi ha que encara riuen quan senten allò de “canviar-ho tot perquè tot seguís igual”. Riuen, supòs, per no plorar. Canvia l'assassí, però no la víctima.

Espanya encara no coneix el significat de la paraula democràcia, ni pareix tenir-ne la més mínima intenció. Per què necessitam el poble si tenim la Constitució, encara ara es demanen neguitosos pseudopolítics espanyols. S'escuden en la àmplia aprovació popular que tengué... l'any 1978!! No crec que sigui necessari explicar que, 32 anys després, cada vegada hi ha manco gent que la votà, simplement per escrupuloses raons biològiques.

Quan sent polítics com Fraga o Aznar permetre's el luxe de donar lliçons de democràcia, primer em venen les rialles, després, gotes de suor freda. I és que en qualsevol altre país, Fraga hauria estat jutjat i condemnat, i Aznar... s'hauria mogut dins l'ostracisme més mediocre. ¡Esto es España! Em recorda una inquietant veu interior, i per fi, ho comprenc tot.

Temps ençà l'independentisme cercava arguments en raons històriques, econòmiques o culturals. Ara mateix es tracta d'una simple qüestió de supervivència. La frase “independència o mort” mai abans havia tengut tant de sentit.

La sentència del TC condemna a Espanya i a ningú més. Ha mort el mirall trencat de l'autonomisme i la plurinacionalitat, la il·lusió, mai concretada, d'un ingenu federalisme. No hi haurà més víctimes que la pròpia Espanya, que, com aquell qui prem el botó de l'autodestrucció, ha decidit immolar-se en pro d'un integrisme ¿patriòtic?, al més pur estil jihadista.

Sabem, ara (abans només ho suposàvem), que el que digui el poble en aquest -país? Nooo! Deixa-m'ho en estat- té manco importància que el veredicte d'un parell de pseudojutges que són on són per la gràcia i il·luminació d'uns partits polítics que diuen representar allò que venen al millor postor. Ells seguiran en la seva (sub) normalitat democràtica, nosaltres ens haurem de conformar en seguir en la més normal radicalitat.

I com qui no vol la cosa, l'ànima mallorquina seguirà impertorbable, resistirà estoica, idò no ens ve d'una més. No serà per aquesta, que vos aixecareu mallorquins. I es que aquí, el darrer que gosà dir res era un tal Joanot Colom.