Al més pur estil de les estrelles de rock, sa santedad el papa de tots els catòlics, conclogué a Barcelona una mini gira que el dugué a recórrer les Espanyes de punta a punta. Després d'una breu parada a Santiago de Compostel·la, on el pontífex s'assegurà que les relíquies de l'apòstol resten segures de les “escomeses roges”, el papa comparagué a la capital catalana per donar el vistiplau ecumènic a l'obra (o les obres) de la Sagrada Família.
No en va, no fou una visita sorpresa. Sembla ser que tot plegat es venia preparant fa temps. Que ningú es faci el sorprès, idò, quan, fins i tot els que presumeixen de laïcs, han fet fues i grapades per estendre una catifa vermella per allà on el líder religiós havia de posar un peu.
Deixant de banda el simple fet de la visita, al voltant d'aquesta, es produeixen debats i conxorxes que naveguen des d'alló més terrenal fins a terrenys sospitosament espirituals. Per una banda, trobam els qui bramen per la despesa econòmica que les autoritats s'han dignat a posar al servei d'una celebració catòlica. Déu sap que no els hi falta raó. Les queixes es deuen al dubtós criteri en que les institucions públiques administren els doblers de tots.
Per altra banda hi ha qui hi veu un problema de moralitat. Tot s'ha de dir: escarrufa veure com el moralisme ha abandonat qui d'ell en feia bandera. Homosexuals, abortistes, ateus i demés heretges han posat el crit al cel en veure com es posaven totes les facilitats a aquell que representa el perquè de llur clandestinització, persecussió i criminalització secular. El més curiós de tot és contemplar com unes institucions que han fet seves, en certa manera, les reivindicacions d'aquests col·lectius abandonen qualsevol ideal en pro d'unes expectatives econòmiques, que de fet, no s'han complert.
A pesar de tots els entrebancs i protestes, el papa, i tot el seu seguit, va venir.
Fa uns dies, en un acte de masoquisme inexplicable, vaig connectar amb un canal de televisió que es fa dir Intereconomia. En un delirant i tremebund debat sobre immigració, el presentador va introduir el convidat estrella de la nit, ni més ni manco, que Josep Anglada, un demòcrata de tota la vida, que amb una cantarella un tant irritant, exposava la seva particular “solució final” envers el tema de debat. En un moment d'apogeu ideològic, el führer vigatà es queixà del retràs cultural que la societat musulmana portava respecte del que ell anomenà la “societat cristiana”, referint-se a la nostra, és clar.
No serà, senyor Anglada, que si hem avançat més, probablament deu ser perquè hem anat abandonant allò que els musulmans encara prediquen? No serà la pèrdua progressiva d'influència del catolicisme el que ha permès l'evolució i el progrés de la nostra societat? Massa casualitat si més no.
La esfereïdora escena que vaig contemplar em va revenir al cap, en un màcabre dejavú, quan, semi escoltant el sermó del papa, aquest va començar a parlar de “la importància i validesa del cristianisme en el segle XXI” al mateix temps que comparava la “laïcització actual d'Espanya” amb l'anticlericalisme durant la Guerra Civil. La mateixa guerra en que l'Esglèsia optà per mantenir una actitud compromesa amb la democràcia i la llibertat... “Xist!”, que diria un.
La religió, a dia d'avui, s'ha convertit en un showbusiness un tant car. Els dogmes cristians (i d'altres religions) es basen en narracions, històries i fets que, des d'una perspectiva científica són falsos i erronis. Per tant, s'hauria de començar a replantejar la subvenció i patrocini d'allò que atempta contra la realitat i que, des de molts enfocaments, convida a la ignorància. Els valors i preceptes cristians són només això, valors, que ens hauriem d'anar acostumant a mostrar en privat.
No es pot considerar acceptable la hipocresia d'una Esglèsia que s'irrita davant el que considera un genocidi, l'avortament, i per contra, predica l'abstinència com a remei al SIDA i el rebuig als preservatius a Àfrica. No podem acceptar, com a societat vindicada, acollir amb les mans obertes el darrer monarca absolut d'Europa, representant de la religió que va avalar i beneir les dictadures de Hitler, Franco, Mussolini o Pinochet. Simplement no ens ho podem permetre, ni econòmica ni socialment.
