Fa poc vaig tenir la inestimable ocasió de presenciar el què el moderador insistia en qualificar de debat electoral. El debat, idò, se centrava en els comicis a l'Ajuntament de Felanitx, el meu poble. En arribar em pensava trobar-me amb un esclafit dialèctic de l'essència del tòpic felanitxer, però a la sortida m'hagués estimat més parar orella a les converses que certs elements vegetals feixistoides practiquen a la solalla de Sa Recreativa. Hagués estat més entretengut i, qui sap, si més profitós.
Tot plegat consistí en una orgia apologètica dels valors més tòpics i gastats de la democràcia liberal, que no són més que utopies per a les propies persones que els prediquen. Els candidats d'àmbit local fent proclames a favor de llibertats individuals i drets essencials demostren, primer, que el seu discurs i programa és tan pobre que l'han de tapar de bondats universals per fer-lo digerible, i segon, que estam ben arreglats si les arengues pseudorevolucionàries han de ser llançades des de la petita poltrona que ofereix la vara municipal.
El debat se centrà bàsicament, i com manen els cànons de l'època, en els doblers. Les xifres volaren per damunt dels caps dels candidats dels principals partits. Als demés els devia haver fet vessa estudiar-se els comptes d'una legislatura sencera, i s'aveniren a teoritzar sobre els efectes de la crisi econòmica al nostre estimat poble. Més contundents es mostraren alguns en sentir parlar de Santueri i es Sindicat. Veurem en que queden unes propostes que per la seva idiosincràsia només són plausibles en campanya electoral.
L'escena de l'acte es tornava encara més divertida quan es centrava en el públic. Postrats a les butaques els que pogueren i asseguts en terra els que primer partiren, una poc aleatòria mostra de la sobirania popular felanitxera aplaudia a redols i feia esforços per no deixar escapar el sentit de la seva ideologia.
Un dels moment àlgida de la nit es produí quan l'actual batle fou demanat sobre la peculiar visió que es té de la llengua catalana des de la bicèfala direcció del seu partit. Sense gaires embuts, contestà que ell no hi està per res d'acord, i al mateix temps, se'n va enorgullir pel fet que opinions dispars puguin tenir cabuda en el sí de la seva formació. Tenint en compte que aquest és gairebé l'únic aspecte en que el seu partit difereix de les altres dues forces, diguem-ne dretanes, la pregunta idònia seria si no es trobaria més còmode en qualcuna d'aquestes formacions polítiques. Potser sentir-se còmode amb un programa electoral no sigui el què ell cerca. Potser la comandera condicioni més la seva ideologia que no pas el potencial genocidi lingüístic que s'apropa.
Si ens hem de creure que la classe política és una representació fidedigne de la societat, és que ja nedam, i si per contra, creim que aquesta és una mala interpretació d'una societat passiva, és que socialment ja fa estona que ens hem ofegat.
