Tot sovint em deman qui són els meus, quin "isme" m'escau més o, simplement, quina trinxera és la més adient per, arribada l'hora, fer-me el mort i esperar que tot passi. Definir-me políticament per comparació, que en aparença resultaria més senzill, sempre em fa caure en la matisació, car el matís ens permet, a mi i a les meves contradiccions, situar-nos a una distància prudent de qui molt probablement acabi per decebre'm. Però la distància pot confondre's amb la indiferència, una posició que l'orgull no em permet d'ocupar. I aquest mateix orgull, aqueixa ortodòxia, és el que caldria evitar per a construir quelcom. Ai las.
Però jo i les meves contradiccions hem arribat a un cert consens, que xoca adesiara amb qui està horriblement convençut de tot allò que diu o pensa, la més important característica del neci. Si no sou capaços de reconèixer la pròpia dissidència interior encara sou a temps de fer-vos seguidors de Crist, Mafumet o Rosa Díez. Perquè per a estar segurs de tot s'ha d'esser, primerament, ignorant. I aquest és un potencial que els comercials de l'esperit sant saben valorar. No és aquest, doncs, el vostre camí, el de la lluita política, per molt que la realitat us vulgui fer creure el contrari.
De fet, tot això no és en cap cas un problema per a qui cerqui únicament fer de baula, de simple cadena de transmissió entre la vella misèria política i la nova. Ara bé, per al revolucionari (m'abstenc d'enumerar la catefa de contradiccions que em genera el concepte) la convicció és un mal a evitar. No hi ha possibilitat de subversió des de la ignorància. Qui ignora, sabent-se convençut, assumeix amb una facilitat molt irònica el consens dels poderosos. Resulta pretensiós, fins i tot còmic, voler subvertir res a partir del llenguatge, l'imaginari o les referències culturals de qui es vol abatre políticament.
I jo què sé...
