Sempre he defugit, o ho he intentat, de patriotismes tèbis i nacionalismes ofuscats, amb la ferma convicció que el necessari alliberament nacional responia a implacables urgències, tant econòmiques com culturals. Únicament el futbol era capaç de despertar dins del meu ser qualque rampallada de la intransigència i la curtor de mires pròpies d'aquell que se sent per damunt del bé i del mal. Declarar-se orgullós d'una determinada identitat sempre m'ha semblat un insult a la casuística genètica, com si el simple fet de néixer ja fos un mèrit que ens eleva als uns per damunt dels altres.
No obstant això, el passat 28 d'agost, fora cap por ni prejudici, em vaig declarar orgullós de ser felanitxer. Sentia l'orgull de tenir una festa mai institucionalitzada, l'orgull de pertànyer a un poble que, amb sentit de l'humor i ironia, frega per la cara dels seus governants totes i cadascuna de les seves vergonyes. L'orgull de saber que la nostra no és una festa qualsevol, sinó el ressorgir d'una consciència col·lectiva crítica.
Com que de tot això només me'n puc sentir orgullós un pic a l'any, ja se n'encarregaren les meves estimades autoritats de fer-me baixar de cop aquest incipient nacionalisme felanitxer. D'entrada, flitada de prebe bo entre cella i cella, no fos cosa tengués coratge d'impropiar qualque semidivinitat de les que es recolleixen davall el pal·li. Idò això, "príncipes" besant granotes i esquitxant súbdits, com si de romaguers anàs la cosa.
L'endemà es comentava que na Carreixeta, filla pròdiga del conglomerat cacicofeixista nostrat, se sentia empegueïda de ser felanitxera de resultes dels incidents davant el Convent. Encara no sabem si la seva vida sexual se n'ha ressentit de tan dures declaracions.
Com que no vull alterar l'ordre natural de les dinàmiques polítiques de la Sala, la reacció del batlle l'hem deixada per més cap endavant, però serveixi això per entendre més bé com actua l'Ajuntafems de Felanitx:
1.- Principi de la simplificació i de l'enemic únic: adoptar una única idea, un símbol únic. Individualitzar a l'adversari en un únic enemic.
2.- Principi del mètode de contagi: reunir diversos adversaris en una sola categoria o individu. Els adversaris s'han de constituir en una suma individualitzada.
3.- Principi de la transposició: carregar sobre l'adversari les pròpies errades o defectes, responent a l'atac amb atacs. Si no pots negar les males notícies, inventen d'altres que distreguin.
4.- Principi de l'exageració i la desfiguració: convertir qualsevol anècdota, per petitat que sigui, en una amenaça greu.
5.- Principi de la vulgarització: tota propaganda ha de ser popular, adaptant-se a qualsevol nivell intel·lectual de les persones a les que va dirigida. Quan més gran sigui la massa a convèncer, més petit ha de ser l'esforç mental a realitzar. La capacitat receptiva de les masses és limitada i la seva comprensió escassa; a més, tenen una gran facilitat per oblidar.
6.- Principi de l'orquestració: la propaganda ha de limitar-se a un nombre petit d'idees i repetir-les incansablament, presentades una i altra vegada des de diferents perspectives però sempre convergint sobre el mateix concepte. Sense fissures ni dubtes. Si una mentida es repeteix prou, acaba per convertir-se en la realitat.
7.- Principi de la renovació: s'han d'emetre constantment informacions i arguments nous a un ritme tal que quan l'adversari respongui, l'opinió pública estigui centrada en un altre tema.
8.- Principi de la versemblança: construir arguments a partir de fonts diverses, mitjançant els "globus sonda" o "informacions fragmentàries".
9.- Principi de l'acallament: deixar de banda les qüestions sobre les que no es tenen arguments i dissimular les notícies que afavoreixen a l'adversari, també contraprogramant amb mitjans de comunicació afins.
10.- Principi de la transfusió: per regla general, la propaganda opera sempre a partir d'un substrat preexistent, ja sigui una mitologia nacional o complexes d'odi i prejudicis tradicionals; es tracta de difondre arguments que puguin arrelar en actituds primitives.
11.- Principi de la unanimitat: arribar a convèncer a la gent que pensi "com tothom", creant una falsa impressió d'unanimitat.
Aquest és el "codi deontològic" de Joseph Goebbels, ministre de propaganda (propagandaministerium) del III Reich. Les semblances i diferències ja van a compte de cadascú, però com diria el filòsof: no hase falta disir nada mas.
Només per acabar, recordar a certs regidors de la Sala, que hauria de ser motiu de profunda reflexió el fet que, estant com estam al 2011, el PSOE pugui avançar a qualcú per l'esquerra.
