Abans d'escriure res sempre havia tengut molt clar què volia dir, només em mancava el com. Però, de fet, d'això ja se n'encarregava la inèrcia del teclat i els deliris que brollaven del meu enteniment. Val a dir que la meva predisposició a tractar i escriure segons què requeria que la diana dels arguments fos quelcom d'una gravetat extrema. De les banalitats, al cap i a la fi, ja se'n parla a bastament. Com en el cas que ens ocupa, quan l'actualitat es torna una frenesia d'imbecil·litats consumades, hom pot reaccionar de dues maneres: sumant-se a una activitat de contestació permanent, amb el risc de ser esclafat per la rítmica política i social del moment, o bé, col·lapsant-se, essent incapaç de digerir de forma pausada i racional una poc metafòrica poalada de fems damunt el cap.
Els responsables, doncs, del meu col·lapse revolucionari han iniciat massa guerres, han obert massa fronts. Per tant, i ja se'm perdonarà la vessa estival, més val combatre'ls directament a ells i no a les seves [nostres] desgràcies. Cercant culpables a la desesperació mia, em ve al cap aquella famosa teoria dels cercles concèntrics de la identitat. Examinant els responsables/representants de cada cercle, la desesperació es torna enuig. Tots ells, electoralment sadolls [sic], no inspiren la més mínima confiança més enllà dels seus cercles d'adul·ladors, incondicionals i profetes del tant se me'n fot. La impotència rau en la temptació de creure que la seva legitimitat és plenament democràtica i que, per tant, la contundència que mereixen ha de ser extremadament mesurada.
Qui són, doncs, els responsables d'aquest desgavell programàtic de la meva humil voluntat contestatària? Són aquells que, amb un consentiment social humiliant, s'han fet amb el poder absolut, àvids dels efectes psicotròpics que ofereixen el ceptre i la poltrona de torn. En la meva particular versió dels cercles concèntrics identitaris, aquests personatges responen al nom de Biel Tauler, José Ramón Bauzá i, a l'espera de la proclamació de la República Federal i Tropical dels Països Catalans, Mariano Rajoy. Sense gaires estridències hi podríem afegir també la inefable Angela Merkel, que té el mèrit d'haver aconseguit, a través de la fal·làcia de la pulcritud econòmica i financera teutona, un domini sobre Europa pel que es delectaren innombrables dictadors i genocides.
Comencem, com és costum i sacra tradició, pel primer. Al batle de la vila i a la seva cort de magnats del transport discrecional, contrabandistes d'arena i llicenciades en l'estilisme de l'embotit, ja se'ls comença a veure el llautó. Concretament, el llautó de la ignorància i la bipolaritat. Ara bé, l'aspecte intrínsecament estúpid de l'equip de govern felanitxer no és cap novetat, ans al contrari, ja que únicament els ha mancat fer-ne bandera en període electoral. En canvi, el component, diguem-ne, esquizofrènic, ens l'ha descobert aquesta temuda, inusitada i frenètica actualitat. Com s'explica, doncs, que un ex-pancatalanista consumat faci fues i grapades per llepar els excrementosos terrossos de l'apotecari marratxiner? O com s'explica la programada, i alhora ridícula, persecució contra el justificadíssim escarni, vertadera i renouera oposició, que han de patir un pic a l'any? De fet, racionalment, no s'explica. A hores d'ara, ni l'escolanet que tenim per batle es deu saber explicar com rellamps ha anat a parar a les seves mans la vara municipal.
El segon il·luminat, aquell a qui no hauríem d'anomenar, té un clar complexe de Cid Campeador. Personatge abominable en tots els sentits, ha entès una majoria absoluta, producte de les crisis ciclíques dels sistemes bipartidistes, com un dret de remença medieval. La seva tasca incansable per foragitar els indígenes d'aquestes terres, per desarrelar-los en pro d'un macàbre concepte de modernitat, sembla haver topat amb el despertar d'una consciència nacional sepultada per segles d'indiferència congènita. I dic que ho sembla perquè fins que no vegi l'engominat camí de la deportació (en cap cas es tractaria d'una expatriació) no m'ho acabaré de creure. Com l'imbècil perfecte que és, s'ha sabut envoltar de la pertinent quota política botiflera, essencial per comunicar-se amb els indis sense haver d'embrutar-se la llengua parlant l'idioma nadiu. I, com és evident, tampoc hi podia faltar la quota gonellofeixista, encarnada en el no menys detestable führer calvianer, membre insígne de s'Acadèmi de sa Llengo Baléà [sic] i convençudíssim no-nacionalista [sic, sic].
I per acabar amb la sèrie, amb el tètric enfilall de caps de fava, tenim el gens menyspreable president del govern espanyol. Les fesomies ens insinuen allò que ens confirma el seu discurs: com major és la responsabilitat del càrrec més gran ha de ser la incompetència. El que som incapaç d'entendre és com l'inefable Rajuà disposa encara de l'incondicional suport del nacionalcatolicisme, sobretot en l'àmbit comunicatiu, havent convertit les runes de l'Imperio en una colònia del mercantilisme i la tecnocràcia imperants en el Reich germanocapitalista europeu. Tot plegat ens deixa a nosaltres en el pitjor dels escenaris: som la colònia d'una colònia amb ínfules de potència mundial. El que no se li pot negar al presidente és l'excel·lent criteri a l'hora d'elegir els companys de naufragi. Un ministre d'economia ex-assessor del banc la caiguda del qual origina l'actual desgavell financer; un ministre de defensa ex-gestor d'una empresa armamentística especialitzada en la fabricació de bombes de dispersió; un ministre de cultura ex-tertulià en els tremebunds debats de l'oracle del Nodo 2.0; i un raguitzell de tecnòcrates idiotitzats són l'equip ideal per gestionar la catàstrofe.
Tots aquests són els causants de la meva desesperació, del meu col·lapse. N'hi podríem afegir d'altres, com ara l'individu que fa repicar les campanes a l'església del Port de bon dematí, l'inventor de l'horripilant mecanisme de "obri-fàcil" o el publicista dels anuncis d'Estrella Damm, però aquests acabarien per desvirtuar la seriositat i la gravetat que ens suposen els tres primers personatges. No vull conformar-me amb un tanmateix, vull gaudir de la incomoditat d'una revolució que converteixi la desesperació en esperança, tot i que em tem que, com mana la història, aquesta serà frustrada.
