Oda a la insistència

És obvi que, de part meva, pot semblar si més no reiteratiu el fet que en les comptades ocasions en que actualitz aquest bloc, parli gairebé sempre de les mateixes dèries. Moltes vegades em faig creus de la meva incapacitat per parlar bé de quelcom que tengui una mínima ressonància. Ja sigui per una inconscient inclinació cap al pessimisme o per un poc treballat sentiment revolucionari, confonc adesiara escriptura i denúncia. Al cap i a la fi la primera és l'arma de la segona, i Déu me'n guard d'usar altra arma que no sigui aquesta.

Com que sempre m'he enlluernat amb aquelles personalitats dotades de congruència cap a un mateix estil, i un compromís fidel amb una determinada tendència, em neg en rotund a canviar ara la meva mania de criticar el que em dóna la gana, encara que el què em doni la gana sigui sempre el mateix. No seria coherent el punyir altres temes quan els que ja he tocat segueixen perforant-me l'enteniment. Així que seguiré parlant d'independentisme fins que siguem independents (sospir del lector), burxaré de les religions fins que... fins al jorn del judici! I criticaré la connivència dels poders polítics i econòmics en el sistema capitalista fins que la mort els separi.

No voldria que els paràgrafs anteriors puguin ser entesos com una amenaça, més aviat com una advertència. Una advertència per als qui visitin aquesta pàgina i, sobretot, pels que poden estar d'acord amb una part o la totalitat del que pugui arribar a escriure. Una advertència perquè no es limitin a llegir i escoltar, que al cap i a la fi és remenar la merda dels altres, sinó a crear. Ja sigui un bloc o un nou ordre mundial, és igual. La qüestió és fer saber, o intentar-ho, que serem poc i malavinguts, però que qui tengui orelles ens sentirà.

No et limites a contemplar aquestes hores que ara venen, baixa al carrer i participa. No podran res davant d'un poble unit, alegre i combatiu. Vicent Andrés Estellés.