La processó de la Diada

Li diuen manifestació, sí, però amb el diccionari a la mà és una processó. Jo no som molt de processons però pel que sé unes confraries, una espècie de clubs de fumadors per a catòlics, marxen per les viles en unes dates molt concretes, entonant cançons rituals i penedint-se d'haver fet allò que ells mateixos es prohibiren de fer. 

Fent honor a l'ancestral història del catalanisme de bacineta en aquest país, avui l'esquerra nacional treu en processó totes les seves confraries, vanagloriant-se, com cada any, de no ser menys que l'anterior. Com els catòlics, vaja. Per a qui no hi hagi assistit mai, l'espectacle és prou singular. Allà s'hi apleguen des de l'integrista que brama per la Catalunya Gran i s'informa amb "L'Estel"* fins al votant d'Iniciativa** que es fa dir ciutadà del món i a qui tot això no li sembla prou vegà, queer o transfeminista, passant pel friqui de l'estelada, un fenomen, com tants d'altres, innecessàriament importat del Principat. Al davant s'hi situen els cappares de cada capelleta, fent esforços tots ells perquè en privat no es noti l'odi que es professen públicament. Tot plegat s'adoba amb càntics que ja eren estantissos quan als militants de Terra Lliure els explotaven les bombes a les mans. Nota per a les senyores*** de l'Esquerra Independentista: allò de "amb Espanya anam de cul" podia fer gràcia fa trenta anys, ara és menys subversiu que un puta blavet de Lluc.

Contemplat l'espectacle dels mediocres, hom es podria conformar amb què el resultat polític d'aquest desastre fos això, mediocre, però no, és molt pitjor. A les misèries del conjunt s'hi afegeixen les pròpies de cada casa: el PSM viu dins la bombolla de la seva història, una història de merda, per altra banda, el més gran succés de la qual ha estat que Maria Antònia Munar acabàs a la presó; la delegació mallorquina d'ERC avui no és altra cosa que un club de fans del seu president i la direcció nacional està massa enfeinada esdevenint el PSOE de l'Estat Català; a Iniciativa... bé, allà gairebé tothom fa la ela bleda així que no poden esser mai de fiar; i a l'EI de Mallorca, un missatge: la burgesia no existeix, són els pares. Amb aquest panorama fins i tot Joan Estelrich acabaria votant Podemos. 

Els fonaments d'aquest puta país conservador i noucentista no es remouen ni es remouran amb processons, perquè d'aquestes ja n'hi ha i són fins i tot més divertides. El que cal és impugnar les hegemonies colonials, deixar de ser autoreferencials com a cultura i com a moviment polític, subvertir una tradició grisa, carrinclona i derrotista, i sobretot, cridar contra tot i contra tothom, en tot moment, i amb humor, si pot ser.

PS: Si algú s'ha ofès que es tranquil·litzi, era el que pretenia. Fa colló haver-ho de dir.

* Seria el perfil de "la dona barbuda", altrament conegut com a Jaume Sastre, proto-màrtir de Catalunya.
** Partit altrament conegut com el germà beneit del PSM.
*** Fins que no diguin el contrari, de senyors, allà, no n'hi ha.

Vençuts i convençuts

Tot sovint em deman qui són els meus, quin "isme" m'escau més o, simplement, quina trinxera és la més adient per, arribada l'hora, fer-me el mort i esperar que tot passi. Definir-me políticament per comparació, que en aparença resultaria més senzill, sempre em fa caure en la matisació, car el matís ens permet, a mi i a les meves contradiccions, situar-nos a una distància prudent de qui molt probablement acabi per decebre'm. Però la distància pot confondre's amb la indiferència, una posició que l'orgull no em permet d'ocupar. I aquest mateix orgull, aqueixa ortodòxia, és el que caldria evitar per a construir quelcom. Ai las.

Però jo i les meves contradiccions hem arribat a un cert consens, que xoca adesiara amb qui està horriblement convençut de tot allò que diu o pensa, la més important característica del neci. Si no sou capaços de reconèixer la pròpia dissidència interior encara sou a temps de fer-vos seguidors de Crist, Mafumet o Rosa Díez. Perquè per a estar segurs de tot s'ha d'esser, primerament, ignorant. I aquest és un potencial que els comercials de l'esperit sant saben valorar. No és aquest, doncs, el vostre camí, el de la lluita política, per molt que la realitat us vulgui fer creure el contrari.

De fet, tot això no és en cap cas un problema per a qui cerqui únicament fer de baula, de simple cadena de transmissió entre la vella misèria política i la nova. Ara bé, per al revolucionari (m'abstenc d'enumerar la catefa de contradiccions que em genera el concepte) la convicció és un mal a evitar. No hi ha possibilitat de subversió des de la ignorància. Qui ignora, sabent-se convençut, assumeix amb una facilitat molt irònica el consens dels poderosos. Resulta pretensiós, fins i tot còmic, voler subvertir res a partir del llenguatge, l'imaginari o les referències culturals de qui es vol abatre políticament.

I jo què sé...

Culpables i idiotes

Abans d'escriure res sempre havia tengut molt clar què volia dir, només em mancava el com. Però, de fet, d'això ja se n'encarregava la inèrcia del teclat i els deliris que brollaven del meu enteniment. Val a dir que la meva predisposició a tractar i escriure segons què requeria que la diana dels arguments fos quelcom d'una gravetat extrema. De les banalitats, al cap i a la fi, ja se'n parla a bastament. Com en el cas que ens ocupa, quan l'actualitat es torna una frenesia d'imbecil·litats consumades, hom pot reaccionar de dues maneres: sumant-se a una activitat de contestació permanent, amb el risc de ser esclafat per la rítmica política i social del moment, o bé, col·lapsant-se, essent incapaç de digerir de forma pausada i racional una poc metafòrica poalada de fems damunt el cap.

Els responsables, doncs, del meu col·lapse revolucionari han iniciat massa guerres, han obert massa fronts. Per tant, i ja se'm perdonarà la vessa estival, més val combatre'ls directament a ells i no a les seves [nostres] desgràcies. Cercant culpables a la desesperació mia, em ve al cap aquella famosa teoria dels cercles concèntrics de la identitat. Examinant els responsables/representants de cada cercle, la desesperació es torna enuig. Tots ells, electoralment sadolls [sic], no inspiren la més mínima confiança més enllà dels seus cercles d'adul·ladors, incondicionals i profetes del tant se me'n fot. La impotència rau en la temptació de creure que la seva legitimitat és plenament democràtica i que, per tant, la contundència que mereixen ha de ser extremadament mesurada.

Qui són, doncs, els responsables d'aquest desgavell programàtic de la meva humil voluntat contestatària? Són aquells que, amb un consentiment social humiliant, s'han fet amb el poder absolut, àvids dels efectes psicotròpics que ofereixen el ceptre i la poltrona de torn. En la meva particular versió dels cercles concèntrics identitaris, aquests personatges responen al nom de Biel Tauler, José Ramón Bauzá i, a l'espera de la proclamació de la República Federal i Tropical dels Països Catalans, Mariano Rajoy. Sense gaires estridències hi podríem afegir també la inefable Angela Merkel, que té el mèrit d'haver aconseguit, a través de la fal·làcia de la pulcritud econòmica i financera teutona, un domini sobre Europa pel que es delectaren innombrables dictadors i genocides.

Comencem, com és costum i sacra tradició, pel primer. Al batle de la vila i a la seva cort de magnats del transport discrecional, contrabandistes d'arena i llicenciades en l'estilisme de l'embotit, ja se'ls comença a veure el llautó. Concretament, el llautó de la ignorància i la bipolaritat. Ara bé, l'aspecte intrínsecament estúpid de l'equip de govern felanitxer no és cap novetat, ans al contrari, ja que únicament els ha mancat fer-ne bandera en període electoral. En canvi, el component, diguem-ne, esquizofrènic, ens l'ha descobert aquesta temuda, inusitada i frenètica actualitat. Com s'explica, doncs, que un ex-pancatalanista consumat faci fues i grapades per llepar els excrementosos terrossos de l'apotecari marratxiner? O com s'explica la programada, i alhora ridícula, persecució contra el justificadíssim escarni, vertadera i renouera oposició, que han de patir un pic a l'any? De fet, racionalment, no s'explica. A hores d'ara, ni l'escolanet que tenim per batle es deu saber explicar com rellamps ha anat a parar a les seves mans la vara municipal.

El segon il·luminat, aquell a qui no hauríem d'anomenar, té un clar complexe de Cid Campeador. Personatge abominable en tots els sentits, ha entès una majoria absoluta, producte de les crisis ciclíques dels sistemes bipartidistes, com un dret de remença medieval. La seva tasca incansable per foragitar els indígenes d'aquestes terres, per desarrelar-los en pro d'un macàbre concepte de modernitat, sembla haver topat amb el despertar d'una consciència nacional sepultada per segles d'indiferència congènita. I dic que ho sembla perquè fins que no vegi l'engominat camí de la deportació (en cap cas es tractaria d'una expatriació) no m'ho acabaré de creure. Com l'imbècil perfecte que és, s'ha sabut envoltar de la pertinent quota política botiflera, essencial per comunicar-se amb els indis sense haver d'embrutar-se la llengua parlant l'idioma nadiu. I, com és evident, tampoc hi podia faltar la quota gonellofeixista, encarnada en el no menys detestable führer calvianer, membre insígne de s'Acadèmi de sa Llengo Baléà [sic] i convençudíssim no-nacionalista [sic, sic].

I per acabar amb la sèrie, amb el tètric enfilall de caps de fava, tenim el gens menyspreable president del govern espanyol. Les fesomies ens insinuen allò que ens confirma el seu discurs: com major és la responsabilitat del càrrec més gran ha de ser la incompetència. El que som incapaç d'entendre és com l'inefable Rajuà disposa encara de l'incondicional suport del nacionalcatolicisme, sobretot en l'àmbit comunicatiu, havent convertit les runes de l'Imperio en una colònia del mercantilisme i la tecnocràcia imperants en el Reich germanocapitalista europeu. Tot plegat ens deixa a nosaltres en el pitjor dels escenaris: som la colònia d'una colònia amb ínfules de potència mundial. El que no se li pot negar al presidente és l'excel·lent criteri a l'hora d'elegir els companys de naufragi. Un ministre d'economia ex-assessor del banc la caiguda del qual origina l'actual desgavell financer; un ministre de defensa ex-gestor d'una empresa armamentística especialitzada en la fabricació de bombes de dispersió; un ministre de cultura ex-tertulià en els tremebunds debats de l'oracle del Nodo 2.0; i un raguitzell de tecnòcrates idiotitzats són l'equip ideal per gestionar la catàstrofe.

Tots aquests són els causants de la meva desesperació, del meu col·lapse. N'hi podríem afegir d'altres, com ara l'individu que fa repicar les campanes a l'església del Port de bon dematí, l'inventor de l'horripilant mecanisme de "obri-fàcil" o el publicista dels anuncis d'Estrella Damm, però aquests acabarien per desvirtuar la seriositat i la gravetat que ens suposen els tres primers personatges. No vull conformar-me amb un tanmateix, vull gaudir de la incomoditat d'una revolució que converteixi la desesperació en esperança, tot i que em tem que, com mana la història, aquesta serà frustrada.

De feixos, feixistes i felanitxers

La gent parla, sovint, del feixisme. I dels feixistes, sobretot. En política, és un insult recurrent. Els uns acusen als altres de ser-ho quan senten amenaçats alguns dels privilegis que els otorga la condició de califes de la democràcia. O pitjor, asseguts damunt el cadàver de la sobirania popular, acusen de feixistes a aquells que, amb criteri o sense, intenten revertir el coma induït en què es troba la societat.

Les persones, els polítics, s'acusen de feixistes perquè saben que és quelcom rebutjable, una condició que ningú admetrà de primeres. El concepte va pel camí de convertir-se en llengendari, no precisament per la seva excelsitud, sinó per com el temps i una fugaç memòria han canviat el seu significat fins a convertir-lo en ambigu i poc concret. Així, hom comet l'error d'incorporar-lo frívolament al seu vocabulari polític, sense saber ben bé quina és la magnitud del terme.

N'hi ha, però, que tenen ben present l'essència i el significat del mot. N'hi ha que han sabut posar en pràctica aquesta i quantes maldats ha donat la terra que congrià el càncer, Itàlia i la irredempta, des de l'arcàdia del terror de Mussolini fins als bunga-bungas més contemporanis del malaurat Berlusconi, passant pels finíssims mètodes registrats de la màfia calabresa, napolitana, siciliana... Se veu, se conta, que qualque felanitxer emprenedor en va sentir noves de tot això i que de tot plegat en féu un pastís del que encara ara en menjam els seus compatriotes.




Idò això, innocent de mi que m'he pensat que el feixisme habitava en magnes mausoleus construïts pels presos de la barbàrie, o en les ones radiofòniques d'una caverna llunyana... no. El feixisme ens és molt més proper, tant que no te n'has temut i ja te n'han arribat els esquitxos. Felanitxers, tots aquells que no us en heu sabut avenir del que la vostra identitat comportava, ara observau com els vostres pròxims i governants, amb la còlera que els provoca la realitat paupada in situ, utilitzaran el poder que els hi heu donat per persuadir-vos, perquè us en empenediu del que la vostra consciència us manà, perquè, en definitiva, tengueu por. I la por els fa grans, perquè així funciona el feixisme: la por fa que les persones vegin amb recel les pròpies llibertats i les dels demés.

No vull amagar més la crítica darrera subjectes el·líptics, doncs l'entremat feixistoradioactiu establert a Felanitx no s'amaga pels racons, ans al contrari, passetja pels carrers de la vila amb la cara ben alta. Al capdamunt de tot hi ha l'Ajuntament, presidit pel senyor Tauler, el qual conserva intacte dins el cul, la mà incorrupta de Santa Catalina Soler, que adesiara se remena quan el batlle perd el rumb. El primer té poder sobre la Policia Local i, per tant, és el màxim responsable de les agressions escomeses per quatre ineptes ben armats davant el Convent. Na Soler... bé, la dignitat d'una persona queda en entredit quan el que intentes és, marido en mano, defensar la integritat psicopatològica d'algú com na Maria Salom.

La Policia Local és un altre món, allà tot és diferent. El nostre humil però faner cos de policia compta entre les seves files, amb homes, actions mans més aviat, decidits a donar la vida per protegir qualsevol dels seus familiars o alguna de les bones persones que signen les seves nòmines, malgrat l'ufanós populatxo es vulgui posar pel mig. Més de trenta persones ateses pels serveis mèdics i la denegació de l'auxili corresponent en negar-se a tramitar denúncies contra el propi cos de policia, són el resultat de la tan profitosa i desinteressada feina dels àvids agents de la Policia Local.

La resta ja la coneixem, amb el necessari "ministeri" de control social, que no té altra intenció que acabar amb la veu dels que preferim veure més enllà, i la d'aquells que, per molts obstacles que ens posin, tornarem aixecar el crit contra la ingnomínia feixista que governa aquest poble amb el legítim suport de les víctimes de la seva manipulació.

Ofenses del més enllà

No és cap novetat sentir adesiara als gurús de la democràcia contemplativa fent proclames, bastant etèries si més no, en pro d'un teòric respecte que mereixen les deïtats que professen aquells que ens envolten. La creença en estúpides i infantils hipòtesis sobre l'orígen de la realitat, requereix un respecte i una consideració en cap cas equiparables a la versemblança proferida en el seu corpus. És aberrant posar el concepte de religiositat a la mateixa alçada que els factors d'orígen, sexe, edat, etc. pel simple fet que la primera és una divisió artificial i totalment ideològica.

Que els fa mereixedors de tal privilegi? Què és allò que eleva la creença i la fe, per absurda que sigui, per damunt de l'observació empírica de la realitat? En definitiva, perquè aquell que "creu" té el dret a no ser ofès? En realitat, jo també crec. Crec, no, estic segur que no ho sé. I si jo no ho sé, ni tu, ni ningú, tampoc. Ergo, ofeneu-me.

De fet, els representants del cel a la terra són d'allò més sensibles a la realitat. La llibertat dels altres els hi resulta bastant ofensiva. Tothom recorda la marea jihadista provocada per la portada d'un setmanari satíric danès, ara farà un parell d'anys, o el més recent atac amb còctels molotov a la revista francesa Charlie Hebdo, després de cometre el sacrilegi de fer humor amb el profeta musulmà. En resum, tots sabem què i com els ofèn. I ara, que tal si passam a parlar del que m'ofèn a mi?

A mi, i supòs que a més gent, ens ofenen les croades, la Inquisició, l'Holocaust, la cacera de "bruixes", la guerra santa de l'islam, les persecussions i assassinats de científics, homosexuals i intel·lectuals. M'ofenen les lapidacions de dones, les fuetades i la mutilació com a reprimenda social, els atemptats suïcides, la pederàstia generalitzada en el sí de l'esglèsia catòlica, les mutilacions genitals femenines i la secular repressió de la dona en l'àmbit domèstic i social. M'ofèn que es consideri el creacionisme com una teoria científica vàlida i que es permeti la permanent usurpació de poder polític i social per part de la religió. M'ofèn el suport explícit que s'ha donat per part de la religió a dictadures feixistes i genocides, com Hitler, Mussolini, Franco o Pinochet i m'ofenen també els genocidis dels pobles americans indígenes o la repressió de la sexualitat, o la política envers l'ús del preservatiu, sobretot a Àfrica, o l'estupidesa que demostren en parlar de l'avortament. I m'ofèn, sobretot, que s'ofenguin.

Tot plegat ha arribat a un punt en que la religió, i el seu discurs, fan evolucionar la meva posició inicial d'un convençut agnosticisme fins a l'ateisme més rabiós. A més, per si no bastàs amb el deliri historicocientífic que representen, a aquest, l'amaren d'una moralitat, que, en realitat, és la raó de ser de qualsevol religió i/o secta. Les absurditats que professen no són més que la legitimació d'unes normes de conducta que cerquen el control absolut sobre l'individu i la seva alienació intel·lectual. La fe no és altra cosa que la supressió voluntària del pensament crític.

Per què, doncs, ha de semblar un insult acusar aquells que professen alguna fe religiosa de debilitat mental, d'al·lucinacions o d'estupidesa polititzada? Bill Maher, un humorista nordamericà, així ho va fer: va qualificar d'idiotes els seguidors de la religió organitzada, especialment als americans. En sentir-ho, la ultracristiana, la ultraconservadora i la ultra de tot cadena FOX, va voler intervenir i va concertar un debat entre en Maher i el seu presentador estrella, Bill O'Reilly. Després d'acusar Maher d'insultar el poble americà, O'Reilly va declarar que ell en particular creia en la literacitat de la història sobre el diluvi universal i l'arca de Noé. La contestació de Maher fou contundent: Arca de Noé? I jo som el dolent de la pel·lícula per dir que la gent és idiota?

En definitiva, ni les mitres punxagudes, ni els ceptres barrocs, ni l'olor a encens, ni els campanars ni els minarets, ni vels ni burques varis, constitueixen cap font de raó. Comerciants de fum i profetes del no-res, aferrau-vos fort, doncs és arribada la fi del món. Abraçau el que la mort vos dóna i la vida vos pren, nihilisme, ni més ni pus.

De cosso present

Sempre he defugit, o ho he intentat, de patriotismes tèbis i nacionalismes ofuscats, amb la ferma convicció que el necessari alliberament nacional responia a implacables urgències, tant econòmiques com culturals. Únicament el futbol era capaç de despertar dins del meu ser qualque rampallada de la intransigència i la curtor de mires pròpies d'aquell que se sent per damunt del bé i del mal. Declarar-se orgullós d'una determinada identitat sempre m'ha semblat un insult a la casuística genètica, com si el simple fet de néixer ja fos un mèrit que ens eleva als uns per damunt dels altres.

No obstant això, el passat 28 d'agost, fora cap por ni prejudici, em vaig declarar orgullós de ser felanitxer. Sentia l'orgull de tenir una festa mai institucionalitzada, l'orgull de pertànyer a un poble que, amb sentit de l'humor i ironia, frega per la cara dels seus governants totes i cadascuna de les seves vergonyes. L'orgull de saber que la nostra no és una festa qualsevol, sinó el ressorgir d'una consciència col·lectiva crítica.

Com que de tot això només me'n puc sentir orgullós un pic a l'any, ja se n'encarregaren les meves estimades autoritats de fer-me baixar de cop aquest incipient nacionalisme felanitxer. D'entrada, flitada de prebe bo entre cella i cella, no fos cosa tengués coratge d'impropiar qualque semidivinitat de les que es recolleixen davall el pal·li. Idò això, "príncipes" besant granotes i esquitxant súbdits, com si de romaguers anàs la cosa.

L'endemà es comentava que na Carreixeta, filla pròdiga del conglomerat cacicofeixista nostrat, se sentia empegueïda de ser felanitxera de resultes dels incidents davant el Convent. Encara no sabem si la seva vida sexual se n'ha ressentit de tan dures declaracions.

Com que no vull alterar l'ordre natural de les dinàmiques polítiques de la Sala, la reacció del batlle l'hem deixada per més cap endavant, però serveixi això per entendre més bé com actua l'Ajuntafems de Felanitx:

1.- Principi de la simplificació i de l'enemic únic: adoptar una única idea, un símbol únic. Individualitzar a l'adversari en un únic enemic.

2.- Principi del mètode de contagi: reunir diversos adversaris en una sola categoria o individu. Els adversaris s'han de constituir en una suma individualitzada.

3.- Principi de la transposició: carregar sobre l'adversari les pròpies errades o defectes, responent a l'atac amb atacs. Si no pots negar les males notícies, inventen d'altres que distreguin.

4.- Principi de l'exageració i la desfiguració: convertir qualsevol anècdota, per petitat que sigui, en una amenaça greu.

5.- Principi de la vulgarització: tota propaganda ha de ser popular, adaptant-se a qualsevol nivell intel·lectual de les persones a les que va dirigida. Quan més gran sigui la massa a convèncer, més petit ha de ser l'esforç mental a realitzar. La capacitat receptiva de les masses és limitada i la seva comprensió escassa; a més, tenen una gran facilitat per oblidar.

6.- Principi de l'orquestració: la propaganda ha de limitar-se a un nombre petit d'idees i repetir-les incansablament, presentades una i altra vegada des de diferents perspectives però sempre convergint sobre el mateix concepte. Sense fissures ni dubtes. Si una mentida es repeteix prou, acaba per convertir-se en la realitat.

7.- Principi de la renovació: s'han d'emetre constantment informacions i arguments nous a un ritme tal que quan l'adversari respongui, l'opinió pública estigui centrada en un altre tema.

8.- Principi de la versemblança: construir arguments a partir de fonts diverses, mitjançant els "globus sonda" o "informacions fragmentàries".

9.- Principi de l'acallament: deixar de banda les qüestions sobre les que no es tenen arguments i dissimular les notícies que afavoreixen a l'adversari, també contraprogramant amb mitjans de comunicació afins.

10.- Principi de la transfusió: per regla general, la propaganda opera sempre a partir d'un substrat preexistent, ja sigui una mitologia nacional o complexes d'odi i prejudicis tradicionals; es tracta de difondre arguments que puguin arrelar en actituds primitives.

11.- Principi de la unanimitat: arribar a convèncer a la gent que pensi "com tothom", creant una falsa impressió d'unanimitat.

Aquest és el "codi deontològic" de Joseph Goebbels, ministre de propaganda (propagandaministerium) del III Reich. Les semblances i diferències ja van a compte de cadascú, però com diria el filòsof: no hase falta disir nada mas.

Només per acabar, recordar a certs regidors de la Sala, que hauria de ser motiu de profunda reflexió el fet que, estant com estam al 2011, el PSOE pugui avançar a qualcú per l'esquerra.

Desviacions electorals

Ja està. Ja he votat. Era la primera vegada que ho feia i, tot sigui dit, no crec que la meva veu s'escolti més ara que abans. És una sensació estranya, tenint en compte que quan estic escrivint encara no sé, però sospit, quins són els resultats. He participat, sí, i he volgut dir la meva, però, davant de gernacions de la tercera i quarta edat païdes a panades, serveix de res el meu vot?

En introduir la papereta a l'urna, bé, l'ha introduïda el president de la mesa, fins aquí arriba la democràcia representativa; he pensat que hauré d'esperar quatre anys més per poder tornar a gaudir de la magnífica oportunitat que ens ofereixen els polítics perquè sigui el populatxo qui els legitima.

No podré tornar dir res. Bé, podré si que podré. És la cotradicció de la democràcia: cadascú pot dir el que vulgui (...), ara que es tengui en consideració és una altra cosa, forma part del discurs de radicals i antisistemes. Deu ser una espècie de despotisme il·lustrat el que fa inclinar-se governants i reis per mantenir i promocionar sistemes incoherents entre real i ideal politik.


Com assenyala el tòpic, als municipis tot és diferent. Bé, tot, tampoc. Però almanco tenc la certesa de saber més precisament com i qui interpretarà la meva opinió. Tot i així, el funcionament de la Sala com a institució no dista gens del d'organismes superiors. Vendria ser una representació rústica, a escala i pulida per la pobresa retòrica dels seus líders tribals, d'uns mecanismes i d'uns mandataris, que de per sí mateixos ja no constitueixen cap font d'il·lustració.

Trobar defectes a tot plegat, i a la democràcia liberal en particular, és molt semblant a la feina que fan els autoanomenats analistes del futbol. Periodistes mediocres que pululen per platós televisius tot difamant de gent que no coneix i amb qui no té relació. Als votants han o hem actuat igual, tot i que nosaltres sí que coneixiem l'element a mortificar, li haviem donat aquest honor. Seria hora d'anar-nos plantejant passar a l'acció, més que res, perquè quan tot faci un pet, cosa que passarà, no ens agafi a tots escoltant aquells que practiquen el noble ofici de l'anàlisi futbolístic.

Idò això, amb el meu vot, més aviat particular per aquestes contrades, esper no contribuir a engreixar la maquinària del sistema que, tristament, ara descobert, demostra la cruesa del seu funcionament. Per contra, si no fos així, em sabria greu perdre l'única ocasió que tenc, o que em donen, per fer sentir la meva veu. Perquè, la democràcia, ens la donen o la prenem?

De polítics loquaços i líders tribals

Fa poc vaig tenir la inestimable ocasió de presenciar el què el moderador insistia en qualificar de debat electoral. El debat, idò, se centrava en els comicis a l'Ajuntament de Felanitx, el meu poble. En arribar em pensava trobar-me amb un esclafit dialèctic de l'essència del tòpic felanitxer, però a la sortida m'hagués estimat més parar orella a les converses que certs elements vegetals feixistoides practiquen a la solalla de Sa Recreativa. Hagués estat més entretengut i, qui sap, si més profitós.

Tot plegat consistí en una orgia apologètica dels valors més tòpics i gastats de la democràcia liberal, que no són més que utopies per a les propies persones que els prediquen. Els candidats d'àmbit local fent proclames a favor de llibertats individuals i drets essencials demostren, primer, que el seu discurs i programa és tan pobre que l'han de tapar de bondats universals per fer-lo digerible, i segon, que estam ben arreglats si les arengues pseudorevolucionàries han de ser llançades des de la petita poltrona que ofereix la vara municipal.

El debat se centrà bàsicament, i com manen els cànons de l'època, en els doblers. Les xifres volaren per damunt dels caps dels candidats dels principals partits. Als demés els devia haver fet vessa estudiar-se els comptes d'una legislatura sencera, i s'aveniren a teoritzar sobre els efectes de la crisi econòmica al nostre estimat poble. Més contundents es mostraren alguns en sentir parlar de Santueri i es Sindicat. Veurem en que queden unes propostes que per la seva idiosincràsia només són plausibles en campanya electoral.

L'escena de l'acte es tornava encara més divertida quan es centrava en el públic. Postrats a les butaques els que pogueren i asseguts en terra els que primer partiren, una poc aleatòria mostra de la sobirania popular felanitxera aplaudia a redols i feia esforços per no deixar escapar el sentit de la seva ideologia.

Un dels moment àlgida de la nit es produí quan l'actual batle fou demanat sobre la peculiar visió que es té de la llengua catalana des de la bicèfala direcció del seu partit. Sense gaires embuts, contestà que ell no hi està per res d'acord, i al mateix temps, se'n va enorgullir pel fet que opinions dispars puguin tenir cabuda en el sí de la seva formació. Tenint en compte que aquest és gairebé l'únic aspecte en que el seu partit difereix de les altres dues forces, diguem-ne dretanes, la pregunta idònia seria si no es trobaria més còmode en qualcuna d'aquestes formacions polítiques. Potser sentir-se còmode amb un programa electoral no sigui el què ell cerca. Potser la comandera condicioni més la seva ideologia que no pas el potencial genocidi lingüístic que s'apropa.

Si ens hem de creure que la classe política és una representació fidedigne de la societat, és que ja nedam, i si per contra, creim que aquesta és una mala interpretació d'una societat passiva, és que socialment ja fa estona que ens hem ofegat.

Fauna autòctona

He de confessar que la preocupació que sentia pel que pugui passar en aquest país més enllà del 22 de maig, s'ha convertit en una frustració prematura i en una empenta més que considerable al meu escepticisme polític.

No en va, unes intuïcions recolzades pel fonament de l'enquesta m'alerten de la possibilitat tangible d'un canvi de govern. La sensació no és precisament de llàstima pels qui segurament deixaran d'estar a sou de la sobirania popular. Temps ençà la meta política de desterrar del poder el caciquisme mallorquí s'albirava com un èxit de l'esquerra nacional. Demostrada ara l'acció de govern del que la ignorància anomena esquerra, el retorn a l'ostracisme parlamentari no hauria de suposar pas cap gran trauma.


Aquesta seria precisament la sensació que tendria si, per altra banda, el rival fos el de legislatures passades. Ara bé, no gos proclamar-me com l'únic en identificar la metamorfosi a la inversa de la dreta política. A la inversa pel fet que l'evolució sempre havia tengut la mania de donar lloc a espècimens superiors als seus predecessors, tot i que coneixem de sobres les estranyes filigranes que fan les lleis de la física en tractar-se de la fauna política insular.

Les noves generacions, mai millor dit, dels grupuscles ultres que abans sofríem només en les grades de zoològics futbolístics s'han passat a la primera línia de foc, abraçant el nacionalcatolicisme que més pudor fa, el de l'autoodi. Sobretot perquè es capfica en tapar-se de bondats hipòcritament i intentant escusar-se de la seva pròpia idiosincràsia. Només així s'explica l'estultícia que demostren en parlar de conceptes, utopies pròpies, com democràcia i llibertat.

Carlos Delgado, "caudillo de España i Calvià, por la gracia de Jaime Matas", parlant de llibertat provoca el mateix paral·lelisme que una campanya antidroga protagonitzada per Maradona. El pobre al·lot té ganes de manar. Vol ser conseller d'educació... tot i que ja ha dit que si en Sergio Ramos també ho vol ser, ell no li farà pas competència. Val a dir que l'hipotètic nombrament del führer calvianer, a més de representar l'hara-kiri nacional, seria de la magnitud d'un Leo Bassi papa o d'un Zapatero al capdavant del govern espanyol. Innocentades al cap i a la fi...

Delgado i el seu sèguit no fan res més que popularitzar el discurs filofeixista, que tan exitós ha resultat ser pel País Valencià. El més delirant de tot plegat és l'adopció d'una retòrica certament balearista per defensar l'espanyolisme. Oposant la balearitat a allò català, i basant el seu discurs en la demagògia expansionista, aconsegueixen legitimitzar la pràctica política del nacionalisme hispànic.

La "nueva Mallorca" que va anunciar Pedro J. Ramírez no és més que l'adequació contemporània i la versió a color de la "españa de siempre". És el retorn de la caspa, del xovinisme i les ànsies genocides d'uns subgeneris famolencs de llengües, cultures i, per no perdre la costum, de doblers.

Infoxicació

Sembla mentida com de vegades se'ns dóna la solució a quelcom des de la mateixa arrel del problema. Aquesta és la sensació que vaig tenir quan la somnolència que em provoca la televisió va desaparèixer de cop quan van començar els anuncis. Hom sap que no hi ha res més apologètic del capitalisme que la publicitat, i si és per televisió, capitalisme al quadrat. Idò bé, amagat entre el surrealisme d'un anunci de compreses i els "cuartos de pollo traseros" a no sé quant el quilo, va aparèixer el nou spot de la casa BMW.

La promoció del cotxe en qüestió anava acompanyada d'un lema brillant: "Infoxicació: milions de dubtes, milers d'opcions". Deixant de banda que segons la companyia l'única decisió encertada a la vida era la de fer-se amb el seu automòbil, la frase m'ha quedat gravada a l'enteniment com una revelació. És la simple explicació de la puta realitat: el no motiu de les no revolucions al món occidental.

La informació i el coneixement han mort la ideologia. Vivim en l'època de l'individualitat política, inflada per la incapacitat contestatària de la societat. Ens han fet creure que no hi ha millor sistema del que tenim i que, per tant, qualsevol moviment que posi en qüestió el que consentim a anomenar democràcies, és, d'arrel, antidemocràtic.

Tenim, o així ens ho fan creure, la llibertat de pensar i expressar. On queda l'actuació? Les democràcies liberals s'acosten més a la vida contemplativa del que la seva pròpia idiosincràsia indica. Nadal Batle escrigué: Espanya, per la seva magnaminitat històrica, ens ha dotat d'una constitució amb tres coses tan belles com precioses: la llibertat d'expressió, la llibertat de premsa i tota la maquinària legal perquè només les practiquin els qui tenen la intenció de suprimir-les. Si el mal fos només hispànic encara ens quedaria l'exili.

Una de desgràcies alienes

L'imaginari cavernícola espanyol té per costum assenyalar als ciutadans de les nostres contrades amb tòpics que circumvalen des de l'humor absurd cap a l'odi més inconfessable. Una de les parides més recurrents és la que ens acusa de fer apologia del victimisme. Deixant de banda el debat sobre les diferències conceptuals entre fer-se la víctima i ser-ho, potser hauriem de tenir més present que massa aviat ens penjam el cartell de víctima i, òbviament oblidant qui se'l mereix degudament. Tant tòpic d'un com a realitat per als altres.

Els esdeveniments que en els últims temps es donen a l'altra banda del Mediterrani deixen en evidència dues coses tan antigues com denunciables. La primera no és altra que l'etnocentrisme europeu que, lluny de diluir-se en l'entramat ecocapitalista de la Unió Europea, reviu cada vegada que la inèrcia històrica deixa en evidència llurs líders. Això és el que s'ha comprovat amb les airades protestes i denúncies contra la repressió de Gaddafi a les revoltes populars. Com si l'angelet fos nat d'ahir...

S'han estorbat quaranta anyets a adonar-se que Gaddafi era quelcom més que el simpàtic índigena sahrauí. Això no ha estat cap obstacle per, mentre esbrinaven qui putes era realment, establir la diplomàcia de benzinera i condescendència. Car el líders europeus s'han trobat en el punt d'escollir entre la democràcia aliena o el benefici propi.

Significa això, idò, que hem arribat a tal extrem en que el sistema capitalista només es sostenible en un règim dictatorial i absolut? L'experiència ens diu que tal situació és tan tangible com propera. No obstant això, fàcilment podem arribar a la conclusió que el neoliberalisme necessita de l'autoritarisme per mantenir l'únic avantatge que genera, el benefici econòmic. Necessita d'un autoritarisme que no pot ser de cap de les maneres autòcton.

Europa és i es manté com a tal gràcies a la dependència que les democràcies tenen de les dictadures. És l'eterna lluita entre el pa i la moral. La moral democràtica, com si fos un dogma ecumènic, condemna altra forma de govern que no sigui la propugnada per la seva pròpia norma. Però els europeus sempre ens hem estimat més condemnar les desgràcies dictatorials alienes amb la panxa plena. Una panxa que de cada vegada costa més d'omplir.

I què si ara cau Gaddafi? I què si condemnen i rebutgen el genocidi del seu propi poble? No seguirà l'exemplar Europa democràtica relacionant-se i comercialitzant amb Xina, Àrabia Saudita, Rússia o una més de les autocràcies caucàsiques? Que es quedin tranquils els potencials revolucionaris d'aquests països, idò Europa no farà cas de llurs demandes fins a tenir el gavatx ple i, encara així, quan haguem pres una decisió unànime ja no serem nosaltres els qui estarem en la posició de donar lliçons de bon govern.

Avui dia, en el món occidental, vivim una dictadura un poc més bona de dur que la que s'estila per Líbia, la dictadura de la imatge. Els polítics en són grans experts. Per això s'entén ara l'afany europeista per eliminar el patètic moment històric que suposa l'affair secular entre l'Europa democràtica i la Líbia dictatorial. Sobta idò, veure com José Bono, president del parlament espanyol i John Wayne hispànic, seguit de la típica camarilla cortesana del segle XXI, desembarca a Guinea Equatorial per discutir sobre pau i amor amb llur cap d'estat, Teodor Obiang, un altre santet, que, a part de genocida, podriem considerar racista, ja que gairebé la totalitat de les seves víctimes eren, curiosament, negres.

La diferència entre Líbia i Guinea Equatorial és exclusivament una revolució. El dia que aquesta diferència es dissipi José Bono segurament parlarà de... del seu pare falangista, per exemple.

"Vente pa'l plató, Paco!"

Amb el temps me n'he donat compte que Espanya em regala l'oportunitat de combinar dues de les castes de persones que més repugnància em provoquen. És la versió ibèrica del feixisme, la que dóna lloc a esperverats seguidors que, tot i mostrar diferent compassió amb l'enemic judeomaçó que els seus homòlegs germànics, són capaços de fer seva i matar per la religió, la catòlica per si fos poc.

La teoria de l'evolució de Charles Darwin té com a un dels principals arguments que fan factibles les seves tesis, la constatació que els éssers vius s'adapten al medi en que viuen o moren. Els mecanismes de la dinàmica política no s'allunyen molt d'aquesta premisa, i encara més si ens referim a segons quina fauna que ocupa bona part de l'espectre ideològic de la meseta.

Aquest sector de població gaudeix d'un privilegi que altres simplement no imaginam. La maquinària mediàtica que envolta l'ultradreta i el clericalisme espanyols està més ben engreixada que mai. Sembla contradictori observar com l'aparició d'aquest Nodo 2.0 ha vengut de bracet de la digitalització de les emissions dels mitjans radiotelevisius. En quin moment del camí la ciència es va posar del costat del catolicisme? Se m'ha passat per alt tal atemptat?

És aquesta combinació tan sumament terrorífica, encara que a estones divertida, d'un nacionalisme istriònic amb l'integrisme religiós la que fa reconsiderar la pròpia condició humana. El còctel resulta ser la mescla explosiva entre les dues pitjors alternatives, de les poques que tresquen pel món, al sistema polític enquistat a les nostres contrades, les autoanomenades democràcies liberals.

Ja centrant-nos més concretament en la vessant audiovisual del macàbre espectacle, s'ha de dir que la presència en percentatges de mitjans ansiosos d'aixecar el braç a les parrilles televisives resulta certament preocupant. Més que la invasió progressiva d'espais d'emissió, i per tant de propaganda, el que preocupa és la manca d'iniciativa de resposta, ja no des de la meva referència nacional, sinó la dels espanyols, si hi són, que, per ara just interiorment, poden no estar disposats a acceptar tot plegat.

Sorpreses normals

He arribat a la conclusió que la preocupació o l'interés pel que passa en aquest petit racó de món en el que vivim, no em provoca altra cosa que no sigui enuig, frustració o desengany. L'aïllament total se m'il·lumina al meu davant com l'única alternativa possible a la irracionalitat que sembla imperar onsevulla que posi la mirada. No en va, el desig d'"aïllament" és el que fa temps que reivindic, encara que en el meu primer esborrany il·lusori el m'imaginava més aviat col·lectiu.

Sigui com sigui, l'Espanya sempiterna aconsegueix un efecte en mi que ja altra cosa provoca. Això és, l'estupefacció davant cada nou vòmit que ens tira al damunt. Els habitants de la metròpoli, amb la col·laboració d'alguns colons nostrats, són els únics capaços de generar una nova que em sorprengui i, el que més por em fa de tot plegat és la sorpresa que supera l'anterior.

Aquest continu de sorpreses dia rera dia, no fa més que convertir en normalitat el que ahir era sorpresa. És aquí on rau el perill i l'involució, en el trasllat dels criteris de què és allò denunciable i allò encomiable. Aquest estrany fenomen es dóna en tots els àmbits de la vida social, però quan s'incrusta en el pensament polític genera la situació actual. D'aquesta manera hom pot pensar que els partits polítics, sobretot els originàris de la meseta, resten fermats entre si per un cordó. Quan qualcú estira d'un extrem no fa més que arrossegar els demés amb ell.

Retornant a la normalitat de les aberrants sorpreses a les que ens té avesats allò que consentim a anomenar Estat Espanyol, s'ha de dir que és llur llibertat la que ens està fent presos als demés.

Les ànsies d'autogovern de les regions que integren l'autèntica nació espanyola, ja fa més de trenta anys que foren satisfetes, culminant així el seu procés evolutiu. Per a les nacions colonitzades, aquell moment únicament significava l'inici d'un llarg camí. Les aspiracions d'uns acaben allà mateix on comencen les dels altres. Idò bé, ara ens trobam en la situació en que les regions no poden consentir les ànsies d'un marc competencial digne dels que els hem anat pagant un desenvolupament econòmic inqüestionable durant més de tres décades.

L'assumpció d'aquests fet me la va fer veure una de les perles a la que ens té avesats el país en el que consentim viure. Guillermo Fernández Vara, president de la Junta de Extremadura i pes pesant dins la direcció estatal del PSOE, va aconseguir el seu primer orgasme ideològic en afirmar sentir-se "avergonyit" de la recent introducció del català al senat espanyol. No se m'ocurreix per a tal individu altre adjectiu que el que en el seu dia li proferí el senyor Joan Laporta. Vendrà el seu successor en el govern autònomic a demanar perdò per tal desvergonya? Ja no em sorprendràs, Espanya.

Oda a la insistència

És obvi que, de part meva, pot semblar si més no reiteratiu el fet que en les comptades ocasions en que actualitz aquest bloc, parli gairebé sempre de les mateixes dèries. Moltes vegades em faig creus de la meva incapacitat per parlar bé de quelcom que tengui una mínima ressonància. Ja sigui per una inconscient inclinació cap al pessimisme o per un poc treballat sentiment revolucionari, confonc adesiara escriptura i denúncia. Al cap i a la fi la primera és l'arma de la segona, i Déu me'n guard d'usar altra arma que no sigui aquesta.

Com que sempre m'he enlluernat amb aquelles personalitats dotades de congruència cap a un mateix estil, i un compromís fidel amb una determinada tendència, em neg en rotund a canviar ara la meva mania de criticar el que em dóna la gana, encara que el què em doni la gana sigui sempre el mateix. No seria coherent el punyir altres temes quan els que ja he tocat segueixen perforant-me l'enteniment. Així que seguiré parlant d'independentisme fins que siguem independents (sospir del lector), burxaré de les religions fins que... fins al jorn del judici! I criticaré la connivència dels poders polítics i econòmics en el sistema capitalista fins que la mort els separi.

No voldria que els paràgrafs anteriors puguin ser entesos com una amenaça, més aviat com una advertència. Una advertència per als qui visitin aquesta pàgina i, sobretot, pels que poden estar d'acord amb una part o la totalitat del que pugui arribar a escriure. Una advertència perquè no es limitin a llegir i escoltar, que al cap i a la fi és remenar la merda dels altres, sinó a crear. Ja sigui un bloc o un nou ordre mundial, és igual. La qüestió és fer saber, o intentar-ho, que serem poc i malavinguts, però que qui tengui orelles ens sentirà.

No et limites a contemplar aquestes hores que ara venen, baixa al carrer i participa. No podran res davant d'un poble unit, alegre i combatiu. Vicent Andrés Estellés.

Vini, vidi i m'entorni

Al més pur estil de les estrelles de rock, sa santedad el papa de tots els catòlics, conclogué a Barcelona una mini gira que el dugué a recórrer les Espanyes de punta a punta. Després d'una breu parada a Santiago de Compostel·la, on el pontífex s'assegurà que les relíquies de l'apòstol resten segures de les “escomeses roges”, el papa comparagué a la capital catalana per donar el vistiplau ecumènic a l'obra (o les obres) de la Sagrada Família.

No en va, no fou una visita sorpresa. Sembla ser que tot plegat es venia preparant fa temps. Que ningú es faci el sorprès, idò, quan, fins i tot els que presumeixen de laïcs, han fet fues i grapades per estendre una catifa vermella per allà on el líder religiós havia de posar un peu.

Deixant de banda el simple fet de la visita, al voltant d'aquesta, es produeixen debats i conxorxes que naveguen des d'alló més terrenal fins a terrenys sospitosament espirituals. Per una banda, trobam els qui bramen per la despesa econòmica que les autoritats s'han dignat a posar al servei d'una celebració catòlica. Déu sap que no els hi falta raó. Les queixes es deuen al dubtós criteri en que les institucions públiques administren els doblers de tots.

Per altra banda hi ha qui hi veu un problema de moralitat. Tot s'ha de dir: escarrufa veure com el moralisme ha abandonat qui d'ell en feia bandera. Homosexuals, abortistes, ateus i demés heretges han posat el crit al cel en veure com es posaven totes les facilitats a aquell que representa el perquè de llur clandestinització, persecussió i criminalització secular. El més curiós de tot és contemplar com unes institucions que han fet seves, en certa manera, les reivindicacions d'aquests col·lectius abandonen qualsevol ideal en pro d'unes expectatives econòmiques, que de fet, no s'han complert.

A pesar de tots els entrebancs i protestes, el papa, i tot el seu seguit, va venir.

Fa uns dies, en un acte de masoquisme inexplicable, vaig connectar amb un canal de televisió que es fa dir Intereconomia. En un delirant i tremebund debat sobre immigració, el presentador va introduir el convidat estrella de la nit, ni més ni manco, que Josep Anglada, un demòcrata de tota la vida, que amb una cantarella un tant irritant, exposava la seva particular “solució final” envers el tema de debat. En un moment d'apogeu ideològic, el führer vigatà es queixà del retràs cultural que la societat musulmana portava respecte del que ell anomenà la “societat cristiana”, referint-se a la nostra, és clar.

No serà, senyor Anglada, que si hem avançat més, probablament deu ser perquè hem anat abandonant allò que els musulmans encara prediquen? No serà la pèrdua progressiva d'influència del catolicisme el que ha permès l'evolució i el progrés de la nostra societat? Massa casualitat si més no.

La esfereïdora escena que vaig contemplar em va revenir al cap, en un màcabre dejavú, quan, semi escoltant el sermó del papa, aquest va començar a parlar de “la importància i validesa del cristianisme en el segle XXI” al mateix temps que comparava la “laïcització actual d'Espanya” amb l'anticlericalisme durant la Guerra Civil. La mateixa guerra en que l'Esglèsia optà per mantenir una actitud compromesa amb la democràcia i la llibertat... “Xist!”, que diria un.

La religió, a dia d'avui, s'ha convertit en un showbusiness un tant car. Els dogmes cristians (i d'altres religions) es basen en narracions, històries i fets que, des d'una perspectiva científica són falsos i erronis. Per tant, s'hauria de començar a replantejar la subvenció i patrocini d'allò que atempta contra la realitat i que, des de molts enfocaments, convida a la ignorància. Els valors i preceptes cristians són només això, valors, que ens hauriem d'anar acostumant a mostrar en privat.

No es pot considerar acceptable la hipocresia d'una Esglèsia que s'irrita davant el que considera un genocidi, l'avortament, i per contra, predica l'abstinència com a remei al SIDA i el rebuig als preservatius a Àfrica. No podem acceptar, com a societat vindicada, acollir amb les mans obertes el darrer monarca absolut d'Europa, representant de la religió que va avalar i beneir les dictadures de Hitler, Franco, Mussolini o Pinochet. Simplement no ens ho podem permetre, ni econòmica ni socialment.